[procrastinació]

Mai guanyaran el Sona9. Mai sonaran a iCat. Mai rebran un Premi Nacional de Cultura. Definitivament, El Niño del Parche, Muletitas y Su Obra Social, els màxims —de fet, pràcticament únics— representants de l’escena rumba-punk catalana, no formen part del mainstream, ni mai en formaran part. Te’ls trobaràs només als marges: en alguna cantonada abandonada durant el Mercat de Música Viva de Vic; als concerts de Contrabanda FM (on del 2000 al 2007 van conduir El Vespino Sideral); en algun envelat punk de festa major; en algun antre de la Vallcarca lliure i tropical (el Reina d’Àfrica, l’Ateneu); a l'(H)original (on va tenir lloc un dels seus espectacles més deplorables, és a dir, més memorables, que va acabar amb l’expulsió del local del mateix Muletitas, acusat d’haver cisat una ampolla de vi) o fins i tot en alguna boda. L’un, El Niño del Parche (el Jordi, ull de vidre, guitarra espanyola), hi posa la psicologia; l’altre, Muletitas (l’Uri, el gran dels Caballero, guitarra elèctrica), la lírica. Qualsevol dels dos podria haver inspirat aquella màxima d’Oscar Wilde que diu que el treball és la maledicció de les classes bevedores. Continua llegint →