[procrastinació]


Perenne Romeo by paucasa

Tot just acabava d’aparèixer a les llibreries Dibujos animados (Mira, 1994; reeditada per Plaza&Janés, 1996, i Anagrama, 2001) quan, encara amb l’alegria de la publicació recent del seu primer llibre, Félix Romeo entrava a la presó de Torrero (Saragossa) per complir condemna per insubmissió al servei militar obligatori. Era el 1994. Entre els companys de presidi de seguida es va convertir en “l’escriptor”, com ell mateix recorda a Noche de los enamorados (Mondadori, 2012), publicada quan feia cinc mesos de la seva mort. Una aturada cardíaca inesperada se’l va endur tot just avui fa un any, el 7 d’octubre del 2011. Només en tenia 43. Nascut a Saragossa i posteriorment resident a Madrid i Barcelona, ciutats on va deixar molts amics, Romeo va exercir de crític cultural, de polemista, de traductor i fins i tot de poeta incipient. Però el Romeo que m’enamora és l’escriptor. A més dels ja esmentats, en vida va publicar dos altres llibres: Discothèque (Anagrama, 2001) i Amarillo (Plot, 2008). Tots, de deu. De deu sobre deu.

Curiosament, de manera gairebé macabra, al seu últim volum, Noche de los enamorados, s’hi troben reflectits els llibres que va publicar anteriorment. Romeo hi reconstrueix un cas real: la mort d’una dona a mans del seu marit, amb qui l’escriptor va compartir cel·la a la presó. A través de testimonis i notícies de premsa, l’autor desemmascara els prejudicis, les mitges veritats i la misèria moral d’una societat que, abans que la justícia dictés sentència, ja havia condemnat la víctima —no pas el botxí— per exprostituta i per alcohòlica. Ho fa —heus aquí les coincidències— amb l’estil, el to i la profunditat d’Amarillo: l’impactant relat de la mort del jove escriptor Chusé Izuel, amic de Romeo que es va treure la vida llançant-se pel balcó del pis que tots dos compartien al carrer Borrell de Barcelona. Impossible de llegir-lo sense vessar alguna llàgrima. D’altra banda, a Noche de los enamorados es troba també el paisatge de fons de Dibujos animados: un tendre collage de textos breus en què l’autor evoca episodis i persones de la seva infància al barri saragossà de Las Fuentes, amb un estil que s’ha vinculat a Perec i que, per donar un referent més proper, recorda el Ray Loriga d’Héroes. I s’hi troba, per últim, com explica el mateix Romeo, l’origen dels sinistres personatges sortits de la guerra d’Ifni —pastats als que Casavella fa desfilar per El triunfo— que protagonitzen Discothèque: una esbojarrada road movie amb una estructura increïblement imaginativa, plena d’irreverència i que, com Dibujos animados, desborda sentit de l’humor; a mig camí d’Airbag i del mateix Casavella, però amb una escriptura molt més fina.

Avui ens resta, immortalitzada per Fernando Trueba, la seva sortida de la presó de Torrero: una peça que el director va filmar per al llargmetratge col·lectiu Lumière et compagnie (1995), en què també van participar, entre molts altres, Wim Wenders, Michael Haneke, Costa-Gavras o Zhang Yimou (de qui justament aquests dies es pot veure Amor bajo el espino blanco). Ens resta, deia, la seva imatge immortalitzada per Trueba, la relectura de les pàgines que va escriure i, a partir del proper dia 15, un recull de relats breus que publicarà l’editorial Xórdica sota el nom de Todos los besos del mundo: una alegria per compensar la pena del primer aniversari de la mort d’un escriptor que, amb 44 anys, ja és perenne.

Advertisements

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: