Filed under: Música | Etiquetes: (h)original, barrio chungo, bordon 4, contrabanda fm, el vespino sideral, los chichos, muletitas, niño del parche, oscar wilde, reina d'àfrica, sábanas con chinchetas, vallcarca
Mai guanyaran el Sona9. Mai sonaran a iCat. Mai rebran un Premi Nacional de Cultura. Definitivament, El Niño del Parche, Muletitas y Su Obra Social, els màxims —de fet, pràcticament únics— representants de l’escena rumba-punk catalana, no formen part del mainstream, ni mai en formaran part. Te’ls trobaràs només als marges: en alguna cantonada abandonada durant el Mercat de Música Viva de Vic; als concerts de Contrabanda FM (on del 2000 al 2007 van conduir El Vespino Sideral); en algun envelat punk de festa major; en algun antre de la Vallcarca lliure i tropical (el Reina d’Àfrica, l’Ateneu); a l'(H)original (on va tenir lloc un dels seus espectacles més deplorables, és a dir, més memorables, que va acabar amb l’expulsió del local del mateix Muletitas, acusat d’haver cisat una ampolla de vi) o fins i tot en alguna boda. L’un, El Niño del Parche (el Jordi, ull de vidre, guitarra espanyola), hi posa la psicologia; l’altre, Muletitas (l’Uri, el gran dels Caballero, guitarra elèctrica), la lírica. Qualsevol dels dos podria haver inspirat aquella màxima d’Oscar Wilde que diu que el treball és la maledicció de les classes bevedores.
D’on ve el desori? Als noranta, encara en plena pubertat, no dormien perquè van quedar enganxats a les Sábanas con Chinchetas, el programa que omplia la graella de Ràdio L’Hospitalet de dotze a sis de la matinada. Precisament a les creacions musicals xinxetaires deuen una de les seves versions més corejades, Barrio chungo (poseu-hi la música d’El lado oscuro, dels Jarabe de Palo): “Puede que hayas nacido en Pedralbes o Eixample Esquerre / yo nací en Camp de l’Arpa / llevo la marca del barrio chungo / y no me sonrojo si te pido el monedero / y que me des tus pertenencias, / eso incluye to’ el dinero…” Amb el pas dels anys van canviar l’addicció a les ones hertzianes per altres dependències menys saludables, però la nocturnitat ja no els ha abandonat; fins i tot quan, per exigències del guió, algun cop també han hagut de tocar de dia als barris rics.
El grup va néixer una tarda d’estiu del 2001 amb l’objectiu d’amenitzar una festa d’aniversari per a la qual ni El Niño del Parche ni Muletitas havien comprat cap regal. La Guàrdia Urbana va posar fi a la festa després del primer tema, però la metxa ja estava encesa: un dels assistents va convidar la nova i improvisada formació a fer el pregó de les Barraques de Sabadell d’aquell mateix any, i a partir d’aquí la roda ja no ha parat de girar.
A les dues ànimes del projecte les acompanya una eclèctica Obra Social, per la qual han passat una llarga llista de personatges amb un denominador comú: la pinta d’expresidiari o de gitano (entre aquests últims, per exemple, el Martí Sales, palmes). La formació, itinerant i desgavellada per definició, ha pres cos amb la incorporació més o menys estable del Guille (el petit dels Caballero, Dedos de Seda, teclat) i l’Edurne (La Niña del Burka, baix). La recepta segueix sent la mateixa: ritme rumbero —de Los Chichos a Bordon 4— i esperit punk. La rumba-punk canalla.
Feu un comentari so far
Deixa un comentari
[procrastinació] 