[procrastinació]

Vaig topar-hi una tarda de cap de setmana del mes de juny, d’aquelles tardes de cap de setmana que ve més de gust procrastinar que no pas fer dissabte. M’havia apropat a l’Alexandra per conèixer el realitzador portuguès Pedro Costa, seguint el consell d’un dels animadors del Blogs&Docs. Però no hi havia ni Costa ni els joves del barri lisboeta d’As Fontainhas que retrata a Juventude em marcha: anul·lació de la presentació a càrrec del director i, per problemes tècnics, permuta en la projecció programada per Ne change rien (i tot plegat, com és propi del caos habitual de l’Alexandra, sense cap avís previ al web).

Amb tot, com va dir el dictador (Franco) després de l’ascensió de l’Ogre (Carrero Blanco) fins al cinquè pis: “No hay mal que por bien no venga.” A Ne change rien hi descobrim el retrat d’un cos sofrent i titubejant —el de Jeanne Balibar— amb una obstinació: l’obstinació d’una filla de papà per ser reconeguda com a cantant (ja era actriu). Difícil defugir el clixé. Continua llegint →