[procrastinació]


Perenne Romeo by paucasa

Tot just acabava d’aparèixer a les llibreries Dibujos animados (Mira, 1994; reeditada per Plaza&Janés, 1996, i Anagrama, 2001) quan, encara amb l’alegria de la publicació recent del seu primer llibre, Félix Romeo entrava a la presó de Torrero (Saragossa) per complir condemna per insubmissió al servei militar obligatori. Era el 1994. Entre els companys de presidi de seguida es va convertir en “l’escriptor”, com ell mateix recorda a Noche de los enamorados (Mondadori, 2012), publicada quan feia cinc mesos de la seva mort. Una aturada cardíaca inesperada se’l va endur tot just avui fa un any, el 7 d’octubre del 2011. Només en tenia 43. Nascut a Saragossa i posteriorment resident a Madrid i Barcelona, ciutats on va deixar molts amics, Romeo va exercir de crític cultural, de polemista, de traductor i fins i tot de poeta incipient. Però el Romeo que m’enamora és l’escriptor. A més dels ja esmentats, en vida va publicar dos altres llibres: Discothèque (Anagrama, 2001) i Amarillo (Plot, 2008). Tots, de deu. De deu sobre deu.

Curiosament, de manera gairebé macabra, al seu últim volum, Noche de los enamorados, s’hi troben reflectits els llibres que va publicar anteriorment. Romeo hi reconstrueix un cas real: la mort d’una dona a mans del seu marit, amb qui l’escriptor va compartir cel·la a la presó. Continua llegint



Madonna, Rosenvinge, Eider Rodríguez by paucasa

Explicava fa uns quants mesos Diego A. Manrique, en la seva columna periòdica al diari dels Polanco, que mentre esperava per fer una entrevista en un estudi de gravació aïllat enmig del camp (a l’Alt Empordà, posem per cas), s’havia quedat magnetitzat davant d’un canal de vídeo musical, un tipus de canal que no veu mai: un rere l’altre, desfilaven per la pantalla videoclips sense presentació i tots ells amb contingut erotitzant. Sorprès per aquesta successió de peces de “porno pop” amb un guió similar al dels anuncis de perfum, el crític afirmava que va experimentar certa empatia amb el fons de l’afirmació de Christina Rosenvinge, que, per desmarcar-se del mainstream femení, el va definir com un “concurso de zorras”. Ho podria haver dit amb altres paraules (i no és únicament una precisió semàntica o de sensibilitat): no es tracta de dones que venen el cos, sinó de dones que se l’operen.

M’hi fa pensar un reportatge de les pàgines de cultura del Diagonal —mitjà que convé tenir molt en compte— dedicat a Madonna, en què diverses veus responen a la pregunta: icona feminista o tòtem consumista? Gairebé tan sorprès com Manrique, comprovo que la majoria dels opinadors aporten arguments a favor del paper de la cantant nord-americana en el trencament de certs estereotips patriarcals. Continua llegint



Vegas inèdit by paucasa

Apropar-se als concerts gratuïts del Primavera Sound, a l’escenari habilitat el passat mes de juny a l’Arc del Triomf, pot ser tingut per un esport de risc. Caldrà bregar amb l’espècie predominant als concerts del Primavera (els moderns) i amb l’espècie predominant als concerts gratuïts (els adolescents). Pitjor encara, caldrà bregar també amb la combinació de les dues espècies: els adolescents moderns. I si, per postres, hi afegim una pluja intermitent per escoltar només tres quarts d’hora de concert, ja no es pot parlar de risc, sinó d’idiotesa.

Però Ignacio González —no el vicepresident d’Esperanza Aguirre, sinó Nacho Vegas— sempre compensa. Compensa perquè, amb bona o mala acústica, jugant a casa o jugant a fora, sempre transmet, sempre cala. I per les petites joies en forma de versions que regala pràcticament cada vegada que trepitja un escenari. Al Primavera en va ser una de Daniel Johnston (“Devil town”). Continua llegint



Dues sanes dosis de mala bava by paucasa

Sempre em va semblar imprecís, contradictori, que es pengés al Brossa —a l’antic Brossa— l’etiqueta de teatre més petit de Barcelona: just al costat tenia —encara hi és— La Puntual, escenari on els protagonistes són els putxinel·lis però que, no per aquesta raó, deixa de ser un espai escènic. Això era quan el Brossa era a Allada Vermell, carrer nascut de l’“esponjament” de Ciutat Vella, robat als veïns i lliurat a turistes sòmines que hi són de pas i a professionals liberals recentment instal·lats a la zona. Per descriure aquest procés, sociòlegs, politòlegs i altres espècies pseudoacadèmiques amb moltes pretensions i moltes poques coses a dir han fet servir l’expressió gentrificació: una estúpida adaptació del mot anglès gentrification, que, de manera molt més correcta i entenedora, es pot traduir com aburgesament. De llengua, com de tot en general, sociòlegs i politòlegs en saben ben poc, per no dir gens.

Sempre em va semblar imprecís, deia, que es pengés a l’antic Brossa l’etiqueta de teatre més petit de Barcelona. Ara aquesta imprecisió ja no té raó de ser, perquè el Brossa —el nou Brossa, al carrer Flassaders— ha deixat de ser un espai petit, fins al punt que disposa de dues sales. Tot plegat ve a tomb de les dues adaptacions de textos de Dolors Miquel que, amb poc temps de diferència, s’han pogut veure als dos escenaris de La Seca Espai Brossa Continua llegint



‘Boutade’ Llovet by paucasa

Jordi Llovet ha acabat la classe magistral —master class, n’hauria de dir, si això fos un compte de Twitter o si jo fos un professional del món de l’audiovisual— que ens regala el Barcelona Poesia d’enguany. Ha acabat de dir les últimes paraules del xec en blanc que, amb bon criteri, li han estès els programadors del festival. Som a la Biblioteca de Catalunya, un dilluns del mes de maig, cap a les vuit del vespre, potser ja quarts de nou. Jordi Llovet ha posat el punt final a la classe magistral que ens regala el Barcelona Poesia d’enguany i li pregunten quina figura de la poesia catalana destacaria de les darreres tres dècades, ja que al llarg de la intervenció només ha fet menció, pel que fa a aquest període, de Maria Mercè Marçal. Jordi Llovet pren de nou la paraula i deixa anar una boutade: Adrià Targa. El jove Adrià Targa.

Ja fa un dia que Jordi Llovet ha acabat la classe magistral que ens regala el Barcelona Poesia d’enguany. Jordi Llovet es troba, ara, assegut a les primeres fileres del bloc central de cadires del soterrani de la Fàbrica Moritz. Dalt l’escenari, davant del micròfon, Adrià Targa. Continua llegint



Grècia i el candor by paucasa
12/06/2012, 21:26
Filed under: Expos | Etiquetes: , , , , , ,

Ara que Delacroix se’n va de Barcelona, em recordo assegut davant La Grèce expirant sur les ruines de Missolonghi (1826), que mereix que, per un dia, trenquem amb el blanc i negre que dóna una mínima sobrietat a aquestes notes desgavellades (i intermitents). Em recordo havent de fer marxa enrere per tornar a pair-la, a digerir la fatalitat que sosté aquesta Grècia que assumeix el desastre d’una vila atropellada, violentada, violada. Resignació davant del sacrifici. Elogi de l’heroïcitat dels resistents. Homenatge a la lluita dels habitants d’aquesta ciutat hel·lena contra l’Imperi Otomà, en el marc de la guerra d’independència de Grècia. I homenatge, també, a Lord Byron, que hi havia mort dos anys abans.

Em recordo assegut davant La Grèce i, en canvi, passant ràpid pels tríptics de Miró —durant els mateixos dies que Delacroix era exposat a Barcelona, a la Fundació Miró es podia veure la proposta recollida en L’Escala de l’Evasió—, malgrat que el traç mironià Continua llegint



Balibar (filla) by paucasa

Vaig topar-hi una tarda de cap de setmana del mes de juny, d’aquelles tardes de cap de setmana que ve més de gust procrastinar que no pas fer dissabte. M’havia apropat a l’Alexandra per conèixer el realitzador portuguès Pedro Costa, seguint el consell d’un dels animadors del Blogs&Docs. Però no hi havia ni Costa ni els joves del barri lisboeta d’As Fontainhas que retrata a Juventude em marcha: anul·lació de la presentació a càrrec del director i, per problemes tècnics, permuta en la projecció programada per Ne change rien (i tot plegat, com és propi del caos habitual de l’Alexandra, sense cap avís previ al web).

Amb tot, com va dir el dictador (Franco) després de l’ascensió de l’Ogre (Carrero Blanco) fins al cinquè pis: “No hay mal que por bien no venga.” A Ne change rien hi descobrim el retrat d’un cos sofrent i titubejant —el de Jeanne Balibar— amb una obstinació: l’obstinació d’una filla de papà per ser reconeguda com a cantant (ja era actriu). Difícil defugir el clixé. Continua llegint