Vaig topar-hi una tarda de cap de setmana del mes de juny, d’aquelles tardes de cap de setmana que ve més de gust procrastinar que no pas fer dissabte. M’havia apropat a l’Alexandra per conèixer el realitzador portuguès Pedro Costa, seguint el consell d’un dels animadors del Blogs&Docs. Però no hi havia ni Costa ni els joves del barri lisboeta d’As Fontainhas que retrata a Juventude em marcha: anul·lació de la presentació a càrrec del director i, per problemes tècnics, permuta en la projecció programada per Ne change rien (i tot plegat, com és propi del caos habitual de l’Alexandra, sense cap avís previ al web).
Amb tot, com va dir el dictador (Franco) després de l’ascensió de l’Ogre (Carrero Blanco) fins al cinquè pis: “No hay mal que por bien no venga.” A Ne change rien hi descobrim el retrat d’un cos sofrent i titubejant —el de Jeanne Balibar— amb una obstinació: l’obstinació d’una filla de papà per ser reconeguda com a cantant (ja era actriu). Difícil defugir el clixé. Sigui com sigui, Balibar (filla) és sens dubte el millor llegat que ens ha deixat el papà en qüestió: el filòsof —uix!— althuserrià —aix!— Étienne Balibar, representant d’una de les versions més tronades, o més marcianes —o, el que és el mateix, menys marxianes— del marxisme. La batuta del film, ja sigui des de dins o des de fora de pla, la porta Rodolphe Burger, que, no en va, és el músic que sosté la marca Jeanne Balibar.
Vaig topar-hi, deia, una tarda de cap de setmana del mes de juny i, malauradament, encara no me n’he pogut desempallegar. Perquè Balibar és amor-lapa; no hi tens res a veure, però et fascina; és la noia guapa que no t’omple, però amb qui et ve de gust passejar per la Barceloneta un matí de cap de setmana. O, ja que canta, a qui et ve de gust escoltar estirat al sofà després d’una jornada laboral stakhanovista —si és que el treball no manual pot ser tingut per stakhanovista. Amor fàcil; amor que no és, de fet, amor. Però tant li fa, perquè ho sembla. Tan senzill com això. Sense necessitat d’acudir a Agamben, a Deleuze, a Guattari o a les definicions de l’amor d’Alain Badiou.
Feu un comentari fins ara
Deixa un comentari
